dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sempre costa tornar-hi

En efecte, després de molts mesos sense escriure res, ara costa. Però cal decidir-se, i ja fa uns dies que hi penso. I ara és el moment.
No va ser un bon final de curs. Problemes de salut (que encara arrossego) em van fer acabar abans d'hora, i vaig plegar amb la sensació que no em despedia, que ho deixava tot a mitges, i que en definitiva, no havia tingut un bon any (un bon curs, en llenguatge de mestre).
Però tot ha de tenir el seu costat bo, i uns mesos per reflexionar no han anat malament. Massa expectatives. He acabat pensant que era això...
I mira que llegint, llegint, sempre trobava algú que escrivia: "no és bo crear-se massa expectatives, ni voler abarcar-ho tot, que no s'hi arriba, i el resultat és frustrant." Però no en vaig ser conscient. Eps!! m'adono que el caire que està prenent l'escrit us aboca a paraules que formen part de l'entorn dels problemes acadèmics (frustració, depressió...) res de tot això; els problemes de salut són físics, no mentals. L'excés d'expectatives el relaciono amb el mal any; els problemes de salut s'hi han sumat (crec) aleatòriament. Un psicoanalista no ho diria, però jo sí.
El cas és que el mal any ve donat per la marxa del CFA Mollerussa, on hi vaig posar moltíssimes d'aquelles expectatives, en un projecte en el que creia fermament, però que no va tenir continuïtat; i després al CFA del Solsonès, i vaig arribar ja cremat, amb intencions de continuïtat, però amb massa ganes de córrer, idees que em desbordaven, i massa poc temps per fer res. I les ganes s'anaven acabant poc a poc.
Una llàstima.
De tot se n'aprèn, i malauradament he après que no val la pena córrer. Ni patir en excès. Ni pensar que tothom et seguirà a ulls clucs en els grans projectes.
Enguany he canviat de centre. Ara estic al CFA Segrià. Molt millor, entre d'altres coses per què sóc més a prop de casa. Ja no son els 160 km diaris de l'any passat. Això alleugereix.
I vaig a la meva. He recuperat les ganes de fer classe, vaig proposant-me reptes (personals), torno a tenir idees, me les apunto, i tampoc paro gaire a pensar en grandíssims projectes. Els tinc en ment, sé que són necessaris per fer un tomb a la FPA,  però he pres consciència que no cal dur-los a la pràctica tots i el mateix any. Poc a poc (xuia xuia; és un regal, per als que feu alfabetització amb alumnes àrabs. Vol dir poc a poc)
Segueixo.