Gosadia

Avui em permeto la gosadia d'opinar sobre com veig la formació d'adults. Que no és poc, per això en dic gosadia. Evidentment no conec totes les escoles, però he treballat el temps suficient (aviat farà 20 anys!!), a més d'una dotzena d'escoles, i he parlat amb prou companys/es de feina com per a fer-me'n una idea.

Que l'educació d'adults ja no és el que era quan vaig començar, això és una evidència. No hi entraré. Però llavors... com és que es manté la mateixa estructura? amb els mateixos grups? I sovint treballant de la mateixa manera?

Si els alumnes que assisteixen a classe estan canviant, si les necessitats canvien, la societat canvia... Com és que no canvia l'estructura de la FPA?

I això està pensat, ara no faig servir la rauxa. Amb un grup de profes ens hem animat a escriure coses aquí  i a participar en diversos grups, i sense parar a fer grans reflexions teòriques ens adonem que no anem bé, que calen propostes noves. Com les que presentarà en Josep Miquel Arroyo a la ponència, encapçalada per ell, però escrita a 8/10 mans (o més), que presentarà al proper Congrès d'Educació al Llarg de la vida.

El cas és que estic segur que hi ha una sèrie de circumstàncies, m'atreveixo a dir que són comunes, a moltes escoles d'adults.

Que aixequi la mà quin profe d'adults no s'ha trobat ara ja al setembre, o durant el curs,  amb una classe amb 3 alumnes (o menys), sobretot a escoles situades en poblacions petites (15000/20000 habitants)

O amb una classe de llengua per a immigrants, la majoria dels quals fa 10/15/20 anys que viuen aquí i parlen molt poc castellà i no encara menys el català.
O classes de dues hores (!) de formació instrumental.

O amb alumnes joves escarmentats de la ESO, i que amb la cara ja paguen, el primer dia.

O amb alumnes que han anat passant d'un curs a un altre, sense haver assolit els continguts adients, només amb l'esperança per part del professorat de no perdre alumnat, i amb la necessitat per part de l'alumnat de crear aquell espai propi de sociabilitat o d'aprenentatge, que no troben fora de l'escola d'adults.

O directament, sense recursos per reflexionar sobre problemàtiques que trobem cada dia a classe (abandonament, desgana, incapacitat, currículums, innovació...)
Tot un seguit d'elements força desmotivadors, que només s'aguanten per la inèrcia del funcionariat o per la voluntat dels qui s'estimen la formació d'adults.

Però seguim treballant-hi, i aquí quedaria bonic dir que és per què ens estimem la feina, però  també quedaria correcte dir "és el que hi ha", o "a Secundària estaríem pitjor", o a "Primària ja no hi tornaré".

Per què dic jo.... i ara ve el torn de preguntes sense resposta:

Si ens estiméssim la feina no faríem el possible per estar-hi millor?

Realment pensem que a FPA no hi ha possibilitats de canvi?

Convindria al Departament tenir un grup de reflexió i treball per revertir aquesta situació?

Cal que totes les escoles d'adults tinguin la mateixa estructura, tant si són a una població petita com a una gran ciutat? Tant si tenen una matrícula de 150 alumnes com de 5000?

Es poden mantenir aules amb una ràtio de 3 alumnes per profe? I sé que amb aquesta em tiro pedres a la meva teulada.

En un grup tan dispers com és el professorat d'adults, no fóra bo establir llocs comuns d'aprenentatge?
A FPA hi treballem per què s'està tranquil o per què creiem fermament en aportar una segona oportunitat ( o una primera) a un munt d'adults que volen estudir?

Vaja... accepto respostes.