Quines decisions!!

Doncs sí, quin nivell de decisions que cal prendre, poc després de començar el curs, que per a mi ha estat força traumàtic (llegiu, si voleu, entrades anteriors), i a més que no són decisions com ara què  menjar, si verdura o pasta el dimarts o el dimecres, sinó decisions del tipus: "He de seguir treballant a formació d'Adults en aquestes condicions, o canviar a Primària, a treballar amb nens, i reconduir tota la meva orientació laboral? I ho he de decidir en 20 dies, aproximadament."

Poca broma. A l'entrada anterior acabava amb aquest dubte, al qual li he estat donant voltes des de llavors, i amb pressa, per què el concurs de trasllats acaba el proper dilluns 28, que és quan havia d'estar presa la decisió.
Moltes hores donant-hi tombs, i finalment ha pesat més el condicionant laboral. Si d'alguna cosa en sé, és sobre Formació d'Adults; allà on puc aprofitar la meva experiència és en aquest camp; malgrat tot, encara tinc ganes i idees per aportar a la meva feina; tenir una plaça definitiva dóna marge per empoderar-me al lloc de treball, aportar idees per millorar l'espai on seré els propers anys; demanar un horari millor; és el camp on conec gent, que m'aporta i em fa pensar (l'última col·laboració amb el Josep, el Ramon, el Max, el Diego, el Javier, l'Anna, m'ha fet pensar molt en positiu, fins al punt de tenir  una influència decisiva); i posats a pensar i il·lusionar-se... per què no creure en un futur concurs de trasllats on finalment apareguin places d'adults per poder triar?
Total, que decisió presa. No participaré al concurs de trasllats d'enguany, em quedaré com a mínim 3 anys més a Solsona.
Això implica necessàriament noves propostes, recuperar la proactivitat, començar a pensar positivament en com cal canviar certs funcionaments i inèrcies que no m'agraden, tot amb calma, poc a poc i sense cremar-se.
Inicio una nova etapa. Us aniré informant.

M'avorreixo

El canvi / fugida cap a Solsona no funciona. Ja tenia clar que el canvi no seria per anar a millor,  però no podia imaginar que m'afectaria tant. A qualsevol nivell.
He arribar l'últim, i per tant, em toca fer el que feia la mestra anterior. Sempre s'ha fet així. La formació prèvia, el currículum, els interessos i motivacions, les noves idees, no serveixen. Em toca fer el que es feia. I amb l'horari igual. Ja està muntat, les mestres ja tenen la vida muntada així, i els nous ens hi acoblem com ens diuen.
Resultat, anar lluny de casa a treballar, a fer àrees que no em motiven i per a les quals no estic gaire preparat, i amb un horari que dificulta immensament la conciliació laboral. Pràcticament no veig als de casa. Al matí no hi són, i jo sí, i quan arribo, cap a les deu de la nit, pràcticament ja dormen.
En situacions així m'adono de què gran que és l'Administració i que petits que som els que hi treballem. Casos de desmotivació que passen desapercebuts, situacions arrelades / estancades / enquistades, que es mantenen per seguretat, desconeixement, o conservadurisme, claustres permanents, sense canvis, tot això sembla que no existeix més enllà de les parets del centre.
El cas més evident és que el proper concurs de trasllats no sortirà cap plaça de Formació d'Adults,  entenc que per què les consideren "específiques". No en sé res més. Total, que no es mourà res ni ningú, un altre any, i ja en portem uns quants (vuit? nou? )
Total que aquest any m'estic avorrint. No trobo cap element motivador. Ni les classes que faig (quan abans eren el meu refugi, malgrat el mal ambient a l'escola, entrava a classe i m'ho passava bé), ni l'horari (massa lluny de casa), ni la metodologia (sense portàtils, sense ordinadors, ja no faig res del que feia ni del que m'agradava, i del que pensava que era el millor per als alumnes).
Ara vaig amb un dossier a la mà i faig allò que no m'ha agradat mai: entrar a classe i dir "bona tarda, obriu la pàgina 7, que farem l'exercici 5", bufffff. El pitjor és que estic perdent els ànims per proposar res més.
Desmotivat i decebut, em plantejo deixar la formació d'adults.  Tot un tema, doncs aviat farà 20 anys que m'hi dedico (sense contar pràctiques de la universitat i feinetes vàries), valoro la meva experiència, encara em queden ganes i idees (m'ho he passat bé compartint l'elaboració una ponència amb d'altres companys de FPA, encara participo en algun grup de treball...)  però arriba un moment que m'he de plantejar si val la pena seguir si això suposa tan alt grau de desmotivació, cansament, i falta d'expectatives.
Per pensar-hi, però aviat, que el concurs de trasllats per anar a Primària ja és aquí.

Gosadia

Avui em permeto la gosadia d'opinar sobre com veig la formació d'adults. Que no és poc, per això en dic gosadia. Evidentment no conec totes les escoles, però he treballat el temps suficient (aviat farà 20 anys!!), a més d'una dotzena d'escoles, i he parlat amb prou companys/es de feina com per a fer-me'n una idea.

Que l'educació d'adults ja no és el que era quan vaig començar, això és una evidència. No hi entraré. Però llavors... com és que es manté la mateixa estructura? amb els mateixos grups? I sovint treballant de la mateixa manera?

Si els alumnes que assisteixen a classe estan canviant, si les necessitats canvien, la societat canvia... Com és que no canvia l'estructura de la FPA?

I això està pensat, ara no faig servir la rauxa. Amb un grup de profes ens hem animat a escriure coses aquí  i a participar en diversos grups, i sense parar a fer grans reflexions teòriques ens adonem que no anem bé, que calen propostes noves. Com les que presentarà en Josep Miquel Arroyo a la ponència, encapçalada per ell, però escrita a 8/10 mans (o més), que presentarà al proper Congrès d'Educació al Llarg de la vida.

El cas és que estic segur que hi ha una sèrie de circumstàncies, m'atreveixo a dir que són comunes, a moltes escoles d'adults.

Que aixequi la mà quin profe d'adults no s'ha trobat ara ja al setembre, o durant el curs,  amb una classe amb 3 alumnes (o menys), sobretot a escoles situades en poblacions petites (15000/20000 habitants)

O amb una classe de llengua per a immigrants, la majoria dels quals fa 10/15/20 anys que viuen aquí i parlen molt poc castellà i no encara menys el català.
O classes de dues hores (!) de formació instrumental.

O amb alumnes joves escarmentats de la ESO, i que amb la cara ja paguen, el primer dia.

O amb alumnes que han anat passant d'un curs a un altre, sense haver assolit els continguts adients, només amb l'esperança per part del professorat de no perdre alumnat, i amb la necessitat per part de l'alumnat de crear aquell espai propi de sociabilitat o d'aprenentatge, que no troben fora de l'escola d'adults.

O directament, sense recursos per reflexionar sobre problemàtiques que trobem cada dia a classe (abandonament, desgana, incapacitat, currículums, innovació...)
Tot un seguit d'elements força desmotivadors, que només s'aguanten per la inèrcia del funcionariat o per la voluntat dels qui s'estimen la formació d'adults.

Però seguim treballant-hi, i aquí quedaria bonic dir que és per què ens estimem la feina, però  també quedaria correcte dir "és el que hi ha", o "a Secundària estaríem pitjor", o a "Primària ja no hi tornaré".

Per què dic jo.... i ara ve el torn de preguntes sense resposta:

Si ens estiméssim la feina no faríem el possible per estar-hi millor?

Realment pensem que a FPA no hi ha possibilitats de canvi?

Convindria al Departament tenir un grup de reflexió i treball per revertir aquesta situació?

Cal que totes les escoles d'adults tinguin la mateixa estructura, tant si són a una població petita com a una gran ciutat? Tant si tenen una matrícula de 150 alumnes com de 5000?

Es poden mantenir aules amb una ràtio de 3 alumnes per profe? I sé que amb aquesta em tiro pedres a la meva teulada.

En un grup tan dispers com és el professorat d'adults, no fóra bo establir llocs comuns d'aprenentatge?
A FPA hi treballem per què s'està tranquil o per què creiem fermament en aportar una segona oportunitat ( o una primera) a un munt d'adults que volen estudir?

Vaja... accepto respostes.

Nova escola, sensacions antigues

Ja fa uns 10 dies que sóc al CFA Solsonès, i toca fer balanç.

Vaig decidir sortir del CFA Mollerussa per què no hi estava a gust, per què vaig acabar treballant sol, tancat a la sala de profes, sense que ningú fes cas ni s'interessés pel que feia, que òbviament, eren tasques que pretenien millorar la meva feina, la dels companys i per descomptat la dels alumnes.

Davant "l'això no es pot fer, no et deixaran, aquí impossible, etc", vaig decidir que abans que malmetre una relació personal que havia estat molt profitosa, el millor era marxar i, sense deixar la formació d'Adults, anar a ocupar la meva plaça definitiva, molt lluny de casa, amb un horari que no contempla la conciliació familiar, i amb la probabilitat de deixar enrera molta de la feina que havia fet fins ara.

I efectivament, aquí estic, a Solsona, novament treballant sol en un despatx, sense que ningú s'interessi per la feina que faig, sense parlar amb ningú, més enllà del protocol o alguna feineta que m'encomanen, i a sobre, havent deixat enrere una manera de treballar que ja tenia apamada: innovacions metodològiques, treball amb noves tecnologies, reflexió sobre la feina feta, contactes amb altres mestres innovadors... tot això queda enrera per què aquí... tampoc s'innova. Torno a fer cursos que feia molts anys que no tocava, torno a fer servir dossiers en paper, i ja tinc la certesa que professionalment he tirat enrera. Uns quants anys.

Què hi farem, al cap i a la fi la decisió va ser meva... Però això no evita que estigui contrariat, i que em vinguin al cap algunes reflexions.

Què pot fer un mestre per promocionar a la seva feina?

Què passa si vol millorar i treballar amb els millors?

I si pensa que pot rendir més i millor variant i fent noves propostes?

I si es troba sol? Qui li soluciona els dubtes i els problemes?

I més enllà de la situació personal, a sobre fa poc vaig veure unes imatges d'un grup de mestres d'una escola de primària que sèien juntes en una taula (potser eren 8 o 10) i que debatien sobre un nou material pedagògic que els havia arribat a l'escola.  I vaig pensar: 

Per què a Formació d'Adults això no ho he vist mai? Per què ens costa tant treballar junts?

Què falla si un mestre es passa hores sol (com jo) sense parlar o debatre amb cap company?

Tot plegat, una llàstima.

Bufff.... què llarg es farà aquest curs. Sort d'antics companys com en Josep Miquel, el Ramon o el Javier, que segueixen al peu del canó, i que fan propostes. Recentement, una per escriure sobre la feina per a una ponència, i han contat amb mi. Gràcies, per què m'ajudareu a seguir despert.

Vacances

Prou. Avui escric l'última entrada de la temporada. Un any intens, ple de canvis, propostes, i també maldecaps.

Bàsicament el podria resumir en diferents punts:

L'any que he completat el temari COMPETIC, que va ser un repte autoproposat arrel de la creació al CFA Mollerussa de la plaça estructural en referència als continguts COMPETIC. L'he resolt, i he pogut deixar a l'escola un dossier amb tots els continguts dels cursos que he fet els últims anys. Inicial, BÀSIC 1 i BÀSIC 2. Crec que serà una eina útil per al professorat que quedi, i per al nou. Un bon guió/resum/proposta, que dóna una visió de cap a on han d'anar aquests cursos.

He desenvolupat la plataforma Moodle per a tots els cursos que he fet, i això m'ha permès enfocar d'una manera diferents els cursos. He pogut introduir elements de Flipped Classroom, de Gamificació de l'aprenentatge, i en paral·lel m'ha portat a una nova metodologia que crec (i els alumnes així ho confirmen) que millora molt la relació i l'aprenentatge dels alumnes. La tecnologia els motiva, la nova manera varia absolutament el que han vist fins ara, i tot redunda en el que podríem dir, modèstia a part, pràctiques d'èxit (si més no una mica...). respecte al Moodle, també he après a avaluar plenament amb aquesta plataforma. He après a avaluar mitjançant rúbriques sense sortir del Moodle (això ja és més tècnic), i descobreixo que és una eina molt valuosa i que malgrat la feina inicial, el resultat és altament motivador.

Fora de l'escola he participat en un Grup de Treball depenent del Departament d'Ensenyament en el qual hem participat activament en noves formulacions i propostes per als cursos COMPETIC. Algunes ja s'estan veient a les aules, la resta seran visibles a partir del proper curs. Satisfet de la feina feta. Això de participar amb altres professionals preocupats pel desenvolupament de la seva feina és un element força motivador. Per a mi no hi ha res millor que treballar amb gent que en sap. Gent que aporta, que proposa, professionals proactius, del qual sempre se n'aprèn alguna cosa.

També he pogut desvirtualitzar companys que només coneixia pel Twitter. Igual que el apartat anterior, el fet de conèixer-los m'ha aportat una motivació que malauradament estava perdent. Descobreixo noves idees, gran idees, gent que fa propostes, i m'adono que sóc jo que estava al lloc equivocat en el moment equivocat. La gent es mou, i no és cert que la Formació d'Adults està estancada. És una llàstima que m'adoni que no és la Formació la que s'estanca, sinó que són els professionals els que amb el seu estancament aturen les noves propostes. Una llàstima.

I derivat d'aquesta desvirtualització s'ha creat un nou grup de Treball des de la UAB, i que pretén recuperar i prestigiar les propostes que es facin per millorar la Formació de Persones Adultes. En formo part, i em motiva; la llàstima és que pel canvi de lloc de treball potser no m'hi podré involucrar gaire. Cap problema, ho seguiré on line.

Ep, que no he deixar de banda l'autocrítica, que tambe n'hi ha. No he sabut encapçalar/liderar/transmetre aquests canvis que he proposat a la meva aula a la resta de companys. Ha sigut com topar amb una paret. No he sabut crear aquell espai en el qual diu la teoria que els companys s'enganxen a propostes que milloren la feina. Treballar sol en aquest camp de la innovació frustra i desmotiva, perquè si alguna cosa no surt com jo esperava, no hi ha ningú proper que pugui donar un cop de mà, i la sensació del pensament "ja ho sabia que això no et sortiria" està sempre present. Acabo desmotivat i bastant cansat. I també per això marxo. Aquesta sensació de no anar endavant, de no saber-ne... esgota. I molt. I per tant ha arribat el moment de marxar.

Algú encara pensarà que he marxat de Mollerussa per què he volgut. Evidentment ningú m'ha fet fora. La decisió ha sigut voluntària, però cal entendre que no marxo voluntàriament a 80 Km de casa, quan fins ara estava a 8. Han sigut les circumstàncies. No em repeteixo. Llegiu l'anterior entrada.

BON ESTIU A TOTHOM!!!

Canvi d'aires

Fa uns dies ho vaig dir als alumnes, i va causar sorpresa. Ja m'ho imaginava. Per a mi no és nou. És una decisió presa de fa uns anys, que no he concretat, i que potser he deixat passar massa temps per fer-ho. Assumptes personals. No tocava. 

Després de 12 anys, marxo del CFA Mollerussa. Apa, ja ho he dit.

Fa anys que vaig decidir fer-ho, però per circumstàncies personals ho anava endarrerint, fins que ha arribat un moment en que s'han donat les circumstàncies adequades, o inadequades, per marxar.

Després d'aquesta etapa, la més llarga que he passat mai en un mateix centre, toca canviar d'aires. Cal descobrir noves maneres de treballar, provar coses noves en un ambient nou, i desintoxicar-me un mica de certa manera de treballar i d'entendre la feina.

Marxo amb una maleta carregada d'experiència, de bons moments i bons records, i també amb noves idees que potser algun dia explicaré a algú.

Ara es tracta de recordar aquelles èpoques de subtitut, on anava a una escola i preguntava "Què faig?" i ho feia. Sense saber on seria la setmana propera, o el mes següent... La diferència és que ara sí que ho sabré. Són els avantatges del funcionariat. Segurament serà al CFA Solsonès. Lluny de casa, molt més que ara, però és on tinc la plaça definitiva, i és també la solució fàcil. Tinc alguna possibilitat de quedar-me a algun centre més proper, però la possibilitat és petita. Seria un encadenament de casualitats, i no hi confio gaire.
Bé, a qui llegeixi això, que sàpiga que seguiré escribint, explicant la meva vida (professional), les meves experiències, pensaments... Igual que fins ara, però des d'un altre lloc.
Si els qui ho llegiu sou o heu sigut alumnes, us agraeixo l'esforç que heu fet, i us animo a seguir endavant amb la vostra formació. Si sou companys, ens veiem. Tard o d'hora, però en veiem.

Avaluacions

"Avui s'acaba la setmana d'exàmens, i al migdia fem la Junta d'Avaluació."

I com si això fos un exercici de llengua catalana a GES, ara hem de trobar els errors del primer paràgraf.

1. Avui s'acaba: M'he de llevar ben d'hora per tenir-los corregits. Vaig anar a Formació a Barcelona, i fins avui no m'hi he pogut posar. Però els acabo. És la meva feina i el meu "problema"
2. La setmana: acaba avui, i va començar dimarts dia 29. Sí, aquí un dels gran errors. Els alumnes de GES van acabar les classes el dia 17 de març (el 18 era festa a Mollerussa), vam fer vacances de Pasqua, i quan tornen (10 dies després) fan els exàmens. i Dilluns que ve començaran el tercer trimestre.  Nosaltres corregim, passem les notes al claustre, i els alumnes no hi poden dir ni fer res. Dilluns sabran les notes i els mòduls que els toca fer a partir de dimarts. El més lògic hagués sigut acabar el trimestre abans de Pasqua, poder parlar amb els alumnes sobre els resultats, i passades les vacances, començar el tercer trimestre. Doncs no. Hi ha una força superior que ho impedeix. El mòdul ha de durar tantes hores (exactes), ha de tenir tantes sessions (també exactes). I s'acaba quan s'acaba. Jo no sé si això té gaire lògica, però estic segur que amb sentit comú s'hauria solucionat millor...
3. Exàmens: Calen? Cada vegada m'ho pregunto més. Serà que em faig gran... Els resultats, en la major part dels casos ja són previsibles. Els nervis i les angoixes que passen els alumnes (sobretot els més grans) em fan repensar cada vegada el sistema, el passotisme del més joves (no estudien, fan l'examen en 20 minuts i el fan bé) em desconcerta, i els resultats em demostren que hi ha continguts que per molt i molt que els tractem a classe (on sembla que s'entenen) en una situació d'estrés, s'obliden, i no s'apliquen. Nota mental: A la web que estem organitzant, on ja hi ha bones aportacions al respecte, caldrà fer èmfasi en un nou sistema d'avaluació, més carregat de sentit comú en tots els sentits.
4. Junta d'Avaluació: Passarem les notes, s'introduiran al SAGA i a l'itinerari de l'alumne; Ens queixarem que no estudien, que passen, que ja no sabem què fer; lloarem puntualment algun alumne, i passades un parell d'hores cap a casa. L'alumne no sabrà res del que ha passat avui, més enllà que demani quina nota ha tret al trimestre. llavors li direm un número i tots tan contents (o no).

No està malament, 4 errors en una línia i mitja. Neccessita millorar, clarament. O com es demana ara, un 3. Crec.

Alguna cosa ha de canviar. O potser nosaltres. O potser jo.

Projectes que porten idees, que porten crítiques, que porten...

Mesos des de l'última entrada!!

I no serà que no tinc res a dir, si han passat un munt de coses.

No sé si les posaré totes, que n'hi ha que encara no són públiques (tampoc secretes...), però com que m'han portat a pensar i a reflexionar, doncs val la pena escriure-ho aquí.

Tot escrivint un treball per a un projecte de futur, pensava en la feina i en el com hauria de ser, com és, com va ser... i tot això compartit amb altres companys, em porta a reflexionar sobre temes com la professionalitat, que sé que és un tema recurrent en aquest bloc (només cal llegir entrades anteriors).

El cas és que reflexionant amb altres companys de feina se'm posava en dubte que tots els membres d'un claustre volguessin participar en un projecte d'innovació al centre. Com pot ser? Si se us està oferint una nova manera de treballar, més motivadora per als alumnes i per a vosaltres? Preferiu seguir fent fotocòpies i posant DVD's a classe? els propers 20 anys que us queden per a la jubilació?

I llavors, emmig d'aquestes reflexions, me'n vaig a la Primera trobada de Formació d'Adults, convocada per l'ICE de la UAB.
I a qui trobo allí? Doncs al recentment anomenat grupdefriquisadultsdeltwitter . Un grup de profes que ens hem trobat a Twitter (en Josep Miquel, en Ramon, en Jaume, en Xavier, i d'altres que segur s'hi afegiran), i que hem aportat noves idees, n'hem descobert d'altres, i estem disposats a seguir col·laborant amb qui sigui per tirar endavant els canvis que considerem necessaris per a la Formació d'adults. Alguns ja els tenim escrits a una web, i als diferents blocs: aquest mateix, però també a Didactik, i a De vuelta (contigo empezó todo). 
I endavant. Ara ho lligo amb l'inici de la meva entrada: si proposem canvis (amb ajuda de l'ICE i del Departament), i amb molta voluntat i treball de formigueta en tirem endavant alguns, i si aquests canvis són bons per a la FPA... Qui es negarà a copiar-los? podrem discutir finalment la professionalitat d'alguns professionals? Com es menjaria això de "Sí, sí, em diuen que el canvi és bo, que millorarà la meva pràctica, que afavorirà l'alumnat, però jo passo. Vaig guanyar unes oposicions, i no penso moure'm ni un mil·límetre. A mi ja m'està bé el que faig." Algú finalment desconfiaria de la professionalitat del professional?