Vols dir que està ben muntat?

Ja fa uns dies que hi penso.

Hi ha alguna cosa que trontolla al GES.

Últimament venen alumnes joves de diverses procedències (PQPI, exclosos de l'ESO, immigrants...), alguns amb greus errors d'ortografia natural ("els tomaques sagafen am laixa da" sic), o de coneixement de la llengua ("Què és martell?, Què és termòmetre?"...) etc.

Arriben amb tants problemes a nivell de contingut, que o bé fem una mica de "trampes" aprovant els primers mòduls, o bé es queden repetint els primers mòduls de GES 1... Fins que se'n cansen i pleguen.

Crec que en els 3 mesos que dura un mòdul de GES és impossible recuperar aquesta mena de mancances. Llavors és quan hem d'activar el "pla B". Fem trampes, i aprovem per no quedar-nos sense alumnes (per cert, la manca d'alumnat donará per una altra entrada, segur), o intentem recol·locar-los a grups alternatius (Català B, llengua per a immmigrants...) però no tots accepten.

La reflexió és sobre els 3 mesos de durada d'un mòdul de GES. Vols dir que n'hi ha prou? Entenc que era vàlid fa anys, quan la majoria d'alumnat tenia més edat (amb responsabilitats familiars, laborals...), i calia una formació flexible i adaptable. Però ara (si més no a Mollerussa) la cosa està canviant. Tenim majoritàriament gent jove que no treballen (regularment). Caldria repensar la durada dels mòduls de GES? I caldria repensar el GES sencer?

Potser fer-lo anual, o semestral, o posats a fer-lo flexible fem-lo del tot: autoformatiu. Que vinguin quan puguin (o vulguin).

Quin paper hi tenim en això els professionals que estem a primera línia? Qui pot fer propostes? On? Hi ha alguna mesa de debat? o algun fòrum de propostes? El que hi ha segur és el dret a opinió i a queixa, o al dubte, com escrivia el Ramon Paraiso al   post "Dudas docentes". El problema és que aquests dubtes, opinions, queixes... es queden al núvol. Mai més ben dit.

Em declaro proactiu.

Potser em direu que pujo a un carro que ja fa temps que tira, o pensareu que m'apunto a paraules de moda... Però el cas és que ara tinc ganes de dir-ho.

Això de ser reactiu (esperar i veure-les venir, si em diuen què he de fer ho faré,...) ja no dóna per a més. En un mon canviant, en ple segle XXI, no podem seguir fent com al segle passat, i per tant cal agafar el carro i canviar juntament amb els temps. D'altres ho han escrit abans i millor que jo. Mireu i llegiu el Raúl Santiago o la Maria Acaso.

L'educació en general i el camp que més conec, La formació d'adults en particular, ha de ser proactiva, ha de generar idees, intentar anar un pas per davant. Si no ho fem des de dins... Ningú ho farà per nosaltres. Recordeu el títol d'aquest bloc.

Som nosaltres mateixos qui, des de la reflexió i l'experiència hem de pensar què és millor per als nostres alumnes i la nostra feina. I sobretot no pensar que ja està tot inventat, que els alumnes no ho entendran, que no tenen nivell, que no tenim temps per formar-nos, que no se'ns ofereix formació... Si tenim clar que el coneixement no apareix per ciència infusa, sabrem que cal buscar-se la vida per trobar formació, lectures, idees, gent que ja ho fa... El cas és aprendre, i tenir la ment prou oberta com per no pensar que ja ho sabem tot, i que no podem aprendre més.

Si hi ha algú que llegeixi això i pensa que he escrit obvietats, doncs d'acord, però avui m'han entrat ganes d'escriure-ho. Em declaro proactiu, atent i aprenent del que em proposin i consideri oportú aprendre. Només així aprendré i, potser, milloraré la meva feina.

La indefensió del funcionari

Torno a editar un post de l'antic bloc a Weebly, d'aquells que vaig estar seleccionant per Nadal, i que, com llegireu al proper post (ja actualitzat), no he tingut temps de fer-ho abans.

Per cert, he rellegit aquest post, he mirat la data que el vaig publicar, hi el primer que he pensat és.... MERDA!!! Avui podria escriure el mateix!! Han passat més de 4 anys i seguim igual, i seguirem. I no passa res.

(23 de juny de 2009)

Ara escriuré com a funcionari. Ho sóc des de fa ara dos anys (tot i que me'n vaig passar molts, més de 10, com a substitut i interí), i n'estic molt content i orgullós. Content perquè aprovar oposicions va suposar treure's un pes del damunt (estabilitat, poder treballar almenys dos anys seguits a la mateixa escola,...) i orgullós perquè sempre he sigut un gran defensor de l'educació pública. És per això que em dolen tant certes actituds dels funcionaris, en el sentit més pejoratiu del terme. Consti per endavant que he treballat amb meravellosos professionals que s'estimaven la seva feina tant o més que jo.
Però, a carai!!! Quan m'he topat amb funcionaris d'aquests que no entenen la seva feina, i que per a ells treballar vol dir cobrar a final de mes, ufff què difícil!! Per cert, no cal que siguin funcionaris. Si hi ha algun interí, les seves condicions laborals són iguals.

El que dic. Quan topes amb aquesta mena de funcionaris, no hi ha res a fer. Com que tenen la feina assegurada... no la defensen, ni l'estimen, ni els preocupa. Tant fa. L'Administració els renova automàticament el contracte el 31 d'agost per a l'any que ve, i l'altre, i l'altre,... Repeteixo que no cal ser funcionari. Sent interí també val. La diferència és que el funcionari va fer un gran esforç per aprovar oposicions, i l'interí un any es va apuntar a una llista. Però a l'hora de no fer la seva feina, els drets són els mateixos.

Que arriben tard? (m'he trobat que venien a treballar una hora cada dia...) Cap problema. Que no fan la seva feina? No passa res... Aquesta és la indefensió a la que em referia al títol. No s'hi pot fer res. Es pot cursar una queixa a SSTT, a Inspecció, al coordinador de zona,... només queixes telefòniques o orals, per què no existeix un document que permeti deixar constància escrita de la queixa. Què passa amb aquests funcionaris (o interins)? Res. Automàticament renovats. Com a molt, un paper on la direcció del centre expressa que no vol que aquest treballador continuï al centre. Llavors, un altre centre es menjarà  el "marró" l'any que ve.

Suposo que la solució passa per modificar la llei d'accés a la funció pública (i de permanència, hauria de ser), però això es veu que és molt difícil. Per tant, ens queda aguantar, i esperar que l'any que ve vingui algú amb ganes de treballar. O no. Mantenir una direcció amb les idees clares i amb l'autoritat moral necessària per fer creïble el projecte també ajudaria, però si algú fa tard repetidament,... què queda? L'amenaça? Les bronques? Si total, l'any que ve tornará...

Nadal, temps de resums.

Se m'acut que aprofitant que s'acaba l'any, i que comencen a aparèixer a la tele tot de resums del que ha passat, jo recuperaré antigues entrades que tenia a weebly. Potser no són gauire d'actualitat, tampoc penso que valgui la pena retocar-les gaire, però en tot cas em serveix per ajuntar idees i reflexions que tenia disperses per la web.


La diferència entre continguts i procediments

(7 d'abril de 2010)

Ja ho tinc clar, ja, que són elements diferents. tots els que hem fet oposicions hi ho sabem,  i no cal barrejar-los. El títol d'avui fa més referència a com i quan ho fem servir, que no pas a una reflexió teòrica. I sobretot, a com ho hauríem de fer servir a Formació d'Adults.
M'adono que segons el grup i l'alumnat que tenim, cal fer molta, moltíssima més incidència en els procediments que en els continguts.
Tenim grups d'alumnat qué fa anys que no trepitgen una escola. Han perdut hàbits d'estudi, de regularitat, de compromís, i sovint autoconfiança. Davant d'això... els hem d'angoixar amb un gran volum de continguts, similar al que segueixen els joves de la ESO? És un error pensar que sí. És clar que hem d'acomplir amb els objectius del curs, entre ells desenvolupar i ensenyar una sèrie de continguts. Però si no tenim els alumnes motivats i precondicionats, no tindran l'ànim ni l'actitud necessàries per seguir endavant.
I és per això pel que penso que al davant de tot hi han d'anar els procediments. El com fem la classe, com motivem els alumnes, com desenvolupem els objetius, i sobretot, com els adequem al nostre grup. Sóc conscient que això alentirà el procés educatiu, però també estic segur que permetrà als alumnes la motivació i l'interès necessaris per assolir els mínims que desitgem.
Si voler desenvolupar tots els continguts és un primer error, el segon és no apreciar les dificultats pròpies de l'alumne adult. Segon error lligat al primer. No són adolescents, no tenen els seus recursos, ni les seves capacitats,... ni el seu temps. Així, cal pensar en l'alumne adult com a un alumne que necessita una motivació diferent, necessita tenir més confiança en el seu procés, i veure'l més fàcil i assequible (però no ha de pensar que se li regalarà!!)
En fi, tots els qui ens hi dediquem sabem que compartim claustres on existeixen aquestes dues maneres de veure els procés educatiu.
Fem la següent reflexió (sovint oblidada en la FPA) Si fóssim nosaltres els alumnes amb les mateixes circumstàncies,... quin model ens agradria?

Els especialistes

(11 de novembre de 2014)

Fa temps llegia un post al bloc del Ramon Paraiso, que parlava amb certa ironia sobre tipologies de professorat.

Hi penso sovint quan recordo el meu pasat i el present com a profe d'adults, com quan vaig començar, com a acollit a l'escola Martinet de Nit per fer les pràctiques de la Universitat (per cert, ja fa 20 anys, se'm passarà i no faré res per recordar-ho...). Llavors em tocava fer de tot. La meva primera pràctica va ser trucar a un grup d'alumnes per dir que un profe no venia. Un clàssic de la FPA.

El cas és que m'ha tocat fer sempre de tot. Grups d'alfabetització, de pregraduat, Graduat, acccés a a la Universitat, catalài castella per a immigrants, GES, CAM, CFGM, CFGS... I més quan vaig començar a fer substitucions. Llavors arribava a una escola i m'explicaven què havia de fer. Naturals, o Socials, o anglès, o Mates, el nivell... I què havia de fer? Doncs estudiar, i formar-me. No em desagrada gens la idea, i segueixo pensant que és una de les claus i també de les dificultats de la meva feina, sovint sense reconeixement, precisament per què es desconeixen aquests elements. Fa poc llegia (crec que ho deia la Imma Barriendos) "m'encanta l'ensenyança, i per això em formo constantment". M'agrada la idea i la comparteixo.

Però, a què treu cap això? Doncs que amb els anys sé que sóc una mena de tot-terreny. Continuo fent de tot, i no em queixo. Per sort, puc ser útil en força camps. I si no, procuro entendre-ho. I si no, ho estudio. Penso: "amb això puc ser útil, i total, el nivell deu ser 4rt de la ESO, i confio en les meves habilitats". I estic convençut que com a profe faig de guia, i no de mestresupremquehosaptot.

I jo, que penso que aquesta actitud és normal i necessària a la FPA, doncs em desenganyo força quan sento a companys (i amb els anys n'he sentit uns quants) que aclareixen que ells són "especialistes en" (em sap greu, però aquí haurieu de llegir Llicenciats en). Un drama. Resulta que un especialista no ho pot fer tot, i jo un simple Diplomat, sóc un tot-terreny. I tots dos treballem amb mateix lloc. Amb els mateixos alumnes i condicions. Per sort, sé que són els que he trobat jo. Sé que n'hi ha d'altres amb un altre concepte de la seva feina. Malament rai, si no... Però no em compensa, perquè es deduirà que un tot-terreny ha de passar per tot arreu, i un especialista només per allà on pot. O vol.

Tempus fugit

Recupero el bloc, a veure si m'hi afilero i serveix per reflexionar en veu alta, o com se'n digui quan escrius.

El cas del temps... La pregunta és: " ja l'aprofitem realment?" A l'entrada anterior reflexionava sobre l'horari laboral del cos de mestres (per cert, cap resposta, cap pista... curiós), però ara penso en un altre "temps". El que dedico a la feina. Passo per una etapa molt rica quant a creació, reflexió personal, idees, tot gràcies a l'assistència a cursos, lectures, tuits i retuits, curacions vàries, el que en diem el PLE. M'interessa cada cop més el camp de la Flipped Classroom i les TIC/TAC. El cas és que vull abastar tant que em queda curt el propi horari laboral. Trec hores de son, i una mica del lleure, i em puc anar posant al dia. Però quan hi ha treball de claustre, o de grup... Malament. Llavors el temps sembla que no passa. Interessos diferents, poca connexió, cap línea a seguir. Pèrdua de temps. Quin sentit té parlar de treball en grup quan a priori penses que serà una pèrdua de temps? L'escola hauria de ser el lloc de treball en grup per excel·lència? Qui ha de gestionar el temps de la feina comuna? Les permanències són per a treball personal, treball en grup, o guàrdies (com diuen els que venen dels IES)? Uffff.

Quim.-

Seguim reflexionant....

No sé per quina casualitat vaig anar a parar al blog del Ramon Paraiso (http://fadultos.blogspot.com.es), sempre amb comentaris interessants sobre la nostra feina. El recomano a tots aquells que estem posats en això de la Formació d'Adults.

El cas és que en llegir-lo, vaig pensar que fa temps que no exposo idees. I aquest bloc és la manera. Per a això el vaig iniciar...

I també és casualitat que últimament he tingut sobretaules de dinars o sopars, tant fa, amb gent que no es dedica a l'ensenyament, i més enllà de "quantes vacances", de tant en tant apareixen reflexions que em fan pensar. Com ara: "Per què els mestres som els únics funcionaris que no hem de fer tota la nostra jornada laboral al centre?"  Això de només 30 hores al centres, i les altres 7'30hores a casa... Té algun sentit? Se'm cau l'ànima als peus quan ho he comentat amb algun profe i em diu " millor treballar a casa, per què a l'escola xerro massa amb tothom i no faig res..." o en un extrem "Jo les permanències les faig a casa, que les faig de més qualitat". I sé que això de les permanències és un extrem, però això de les 37'30 hores de jornada setmanal... Com va?

I una altra, parlant amb gent que té fills: "Si els mestres deixen de fer classe al juliol perquè els nens tenen massa calor a les classes... Com és que els hem de deixar tot el mes en casals (sovint desenvolupats a la mateixa escola)? Què als casals no hi fa calor?" algú hi ha pensat?

Sé que em tiraria pedres a la meva teulada, però m'agradaria que si algú llegeix això i coneix alguna resposta, me la faci saber. Gràcies.

Amb perspectiva.

març 2014

Iniciar i acabar una etapa com a Cap d'Estudis al CFA Mollerussa, un procés que va començar amb la il.lusió de qui comença una etapa de gestió d'una escola, i va acabar amb un sentiment de frustració per haver passat més hores gestionant problemes amb el professorat que no pas fent funcionar l'escola. I també amb el sentiment de no haver sabut fer bé la feina que tocava i quan tocava, ja sigui per incompareixença o per no haber sabut repartir i assignar bé les tasques unipersonals i col.legiades. Què hi farem… De tot se n'aprèn.

El Pau. El procés d'adopció, ser pare… No hi donaré tombs aquí, perquè el Pau té el seu bloc exclusiu (http://anemabuscarelpau.blogspot.com.es) I alhora també és un resum de com hem viscut, crescut i sentit el últims anys.

En perspectiva, una bona etapa, a voltes decebedora, però que permet encarar el futur amb noves perspectives.

Cap a on va la meva feina?

Cap a on va la meva feina?(29 de maig de 2005) 

D'un temps cap aquí em ronda pel cap la pregunta. Aquella formació d'adults que vaig conèixer, on l'escola era un punt de trobada, de participació i d'implicació de tothom, tinc la sensació que està desapareixent. S'està "institucionalitzant". No és un error, això que quedi clar, però està augmentant el número de cursos amb titulació, i queden relegats (o sense espai) aquells que tenen per objectiu "aprendre perquè sí". Una llàstima, però no cal desesperar-se; com tot, segur que és un cicle. Hem de veure-hi les noves possibilitats.

Les TIC's l'ARC,... tot el que vaig apareixent de nou. com la nova formació d'Adults. L'important, i aquí hi haurà la lluita, és mantenir l'esperit específic del formador d'adults, aquell que sap com és un alumne adult i com aprèn. No s'ha de copiar el clixé de l'IES, perquè no és (ni ha de ser) el mateix. Cal formació de formadors, hem de saber on treballem per saber actuar en conseqüència. Allò del mestre assegut darrere la seva taula explicant, allò de les grans dosis de teoria, allò dels laumnes escoltant i prou,... què voleu que us digui. No és això companys, no és això. Si la formació d'adults va cap aquí, sí que tindrem un problema... 

On ha de quedar la implicació del mestre? Com l'ha de transmetre a l'alumnat? Si l'alumnat ve a treure's el GES, o intentar accedir a la universitat o a un cicle formatiu ja no participa més de l'escola? No li interessa? L'escola d'adults és una fàbrica de títols i prou?

Preguntes. Alguna resposta? Més endavant.