dimarts, 15 de maig de 2018

propostes i disposicions

Amb això batallem... El profe disposa i la tecnologia o els alumnes disposen.
Amb els alumnes de Grau Mitjà vaig fer-me el propòsit de treballar amb propostes de gamificació. Senzilletes, doncs tot just estic llegint i aprenent sobre aquest tema. El que faig és jugar amb els continguts que proposo. Des de tasques senzilles, com elaborar formularis del Google que els alumnes responen allà mateix amb el mòbil, a jocs tipus Kahoot, aprofitant que són molt competitius. I em vaig anar animant, i la meva última proposta va ser un joc amb la plataforma CoSpaces, que podeu veure (i jugar, si voleu i podeu) aquí. És possible que us demani baixar l'app. A mi me l'ha demanat si jugo amb un mòbil o una tablet. Amb PC no.
Bé el cas és que fins aquí les meves propostes, i ara les disposicions. Hi ha alumnes de Grau Mitjà que venen tan i  tan avorrits, o cansats de tot, que ni tan sols volen jugar (!!). Ni joc de preguntes ni respostes, ni realitat virtual. No tots, tot s'ha de dir, però sobta que, tot pretenent fer alguna cosa diferent i perquè no, divertida, els nois (i noies) no segueixin. Cal seguir pensant. Aquests nois han de tenir respostes des de la FPA.
Una altra disposició és la tecnologia. Una llàstima les hores utilitzades a crear aquest material, i quan arriba l'hora, a l'aula, amb els ordinadors al davant, resulta que són ordinadors vellets, i els processadors no tenen tanta velocitat com per llegir les imatges. Enlloc de veure imatges en moviment, es veien fotos en 3D. Però seguirem. Trobarem la manera de jugar-hi en un disposotiu mòbil, en PC's nous, no ho sé, ja hi pensaré.

dimecres, 28 de març de 2018

Què demano jo?

Fa unes setmanes, el company Josep Miquel Arroyo ens demanava des d'una entrada del seu bloc Didactik que demanéssim tres coses al Departament d'Ensenyament. Sóna a carta als Reis, una mica estranya perquè tots sabem que els Reis &%&$ existeixen, però jo ho provo. Aquí van les meves propostes:

Una estructura adequada per a cada CFA. És evident que el nostre país és extens, que tenim com a mínim una escola d'adults a cada capital de comarca i que no tot el territori és igual. Fins aquí ja ho sabem tot. El que ja comença a no quedar clar és per què totes les escoles han d'oferir el mateix. M'explico. Hi ha parts del territori on hi ha més demanda d'uns ensenyaments que d'altres. Si no hi ha demanda... perquè s'han d'ofertar? Em refereixo a una demanda raonable. No trobo lògic que fem classe a un o dos alumnes de qualsevol grup, només pel fet que al juny ho oferíem, i no ho podem canviar quan arriba el setembre i veiem la matrícula. Caldria més flexibilitat, tenir un pla B pel setembre, algun grup que es desdoblés si fos necessari, tenir unes ràtios mínimes per fer classe, i per tant, no crec que calgués fer preinscripció al maig, per què sovint no s'assembla a la de setembre. És evident també que això implicaria plantilles més flexibles (pel que fa a les matèries a impartir) i també duradores, doncs si no podem contar amb els mateixos mestres al juny que al setembre... malament rai.

Reduir distància entre el Departament i nosaltres. També ens passa que no ens escoltem els uns als altres, estem massa lluny. La meva proposta és novedosa (si més no en el camp de l'educació). Caldria crear un grup (un mestre per Servei Territorial, per exemple) que tindria dues línies d'actuació. Una primera línia més vertical, que connectés el dia a dia d'un CFA amb els tècnics i directius del Departament. Seria un cos semi-tècnic, format per gent amb experiència, que entengués les propostes i problemes dels CFA (com les del punt anterior) i les pogués fer arribar al Departament amb regularitat. La necessària coordinació crec que afavoriria la visibilització que tant es va demanar a la passada Jornada de la UAB. Una segona línia d'actuació seria més horitzontal. Posaria en contacte diferents escoles, diferents projectes, atendria i proposaria solucions a problemes concrets (que segur que tenen altres escoles), aportaria un punt de, diguem-ne supervisió (mai condescendent, ni punitiva, ni exemplaritzant, ni res de tot això), que donaria confiança als equips de mestres. Saber que tens algú a qui pots explicar problemes, propostes, el que sigui, segur que ajuda, calma i dona benestar. Algú deu pensar "ja tenim els inspectors". Res a veure. Aquesta proposta és més propera, surt del camp de la formació d'adults, la relació és bàsicament horitzontal, no punitiva (no ha de fer por, sinó donar confiança, repeteixo), i no parteix del coneixement de la llei i la normativa, sinó del dia a dia a qualsevol CFA. Per cert, ja sigui del Departament o municipal.

Adaptar-nos al s XXI, JA!!!. Última proposta. Que ens estem quedant enrere... Aquesta ens toca directament a nosaltres, tot i que demano al Departament que ens ofereixi els recursos i la formació necessàries. Si seguiu el bloc segur que ja ho heu llegit vàries vegades. Poca cosa més diré. Que cal formar-se, que cal canviar continguts, que cal canviar metodologies, que cal adaptar la manera com veiem la Formació d'Adults. No pot ser que seguim fent el mateix, i de la mateixa manera, que fa vint anys. O deu, tant fa. El mateix, dic. I endavant les propostes, que se'n fan, no ens equivoquem, però fem-les visibles, expliquem-nos-les. Duguem-les a terme.

Apa, Josep Miquel, crec que jo he complert.
Seguim!!

diumenge, 4 de març de 2018

La trobada de la UAB

Aquesta entrada s'assemblarà a l'anterior. Ho veig a venir.
Primer per què he tornat a estar mesos sense escriure, i segon, perquè parlaré de visibilitzacions.
Anem a pams. Ja ha passat tot. Els problemes de salut queden enrere, i els metges em diuen que el meu cos es va posant a lloc poc a poc. Per dir-ho ras i curt, el tumor que tenia a sota el cervell ha sigut extret al 100%, i no he tingut cap repercusió hormonal. Tot perfecte. Apa, ja ho he dit.
Vaig a la segona part, les visibilitzacions. Acabo de tornar d'una trobada de profes d'adults a la UAB.  He sentit el que se sent molt últimament, que cal que la Formació d'Adults tingui més visibilitat. I que l'Administració no hi col.labora. Doncs si l'Administració no hi posa de la seva part, posem-la nosaltres.
Una observació: Tot i que en el buidatge de l'enquesta que va fer en Joan Padrós se'ns deia que un alt percentatge dels assistents (podria ser el 75%?) érem mestres d'escoles d'adults del Departament o municipals, a la taula d'experiències no n'hi havia cap. Una escola de Madrid, una fundació que treballa amb nois de 14-15 anys, i, aquesta potser sí que s'assembla, l'associació La Troca. Tots tres projectes molt interessants, però allunyats de la realitat que ens trobarem dilluns a classe.
Em pregunto: per què no aprofitàvem per visibilitzar-nos? Segur que entre aquest 75% (?) hi havia projectes fascinants. Penso que l'organització no hi va caure. Ara recordo la gent coneguda que m'hi vaig trobar, i penso: però si tots aquests fan coses molt xules... com és que no ens en parlen? projectes de GES autoformatiu, el projecte "tomb pel la cultura", experiències amb stop motion,  gamificació, ús intensiu de Moodle, i d'altres que segur que em deixo, i d'altres que no conec, i d'altres que conec però no hi eren... com és que no van ser convidats a pujar a la taula d'experiències?. Els mestres d'adults fem coses, però ni tan sols nosaltres mateixos som capaços d'ensenyar-nos-les.
L'Administració no hi posa de la seva part. Doncs fem-ho nosaltres. Expliquem què fem, com, amb qui... crec fermament que aquest és el pas que hem de fer. Les xarxes socials,  el boca a boca, jornades com aquesta que explico, tot això ha de ser el nostre altaveu, la nostra visibilització.
L'endemà vaig anar a una altra trobada d'escoles (aquest cop de Primària i Secundària) que treballaven amb l'entorn GSuite. Vaig anar a descobrir, doncs el GSuite és un entorn atractiu. Van ser diferents tallers en els quals, després d'una introducció d'un expert (llegiu un mestre que feia servir Google Classroom a l'aula), els altres participants explicaven la seva experiència. Jo me'ls escoltava i pensava, "ostres, aquesta gent sí que fa coses, i coses molt xules". I de cop vaig pensar: "doncs igual que els mestres d'adults que vaig veure ahir; l'única diferència és que els de Primària i Secundària es troben i s'ho expliquen". Quina llàstima!! Una altra oportunitat perduda.
Sé que algú ara estarà pensant, "tenim les escoles d'estiu, allà en parlem". D'acord, però són actuacions molt puntuals, i també sabem que hi va molt poca gent, precisament per què no tenim costum d'explicar-nos coses.
Bé, aquí ho deixo. Visibilitzar-nos vol dir explicar-nos coses, vol dir no tenir vergonya, vol dir fer el primer pas, vol dir pensar, crear, innovar...

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sempre costa tornar-hi

En efecte, després de molts mesos sense escriure res, ara costa. Però cal decidir-se, i ja fa uns dies que hi penso. I ara és el moment.
No va ser un bon final de curs. Problemes de salut (que encara arrossego) em van fer acabar abans d'hora, i vaig plegar amb la sensació que no em despedia, que ho deixava tot a mitges, i que en definitiva, no havia tingut un bon any (un bon curs, en llenguatge de mestre).
Però tot ha de tenir el seu costat bo, i uns mesos per reflexionar no han anat malament. Massa expectatives. He acabat pensant que era això...
I mira que llegint, llegint, sempre trobava algú que escrivia: "no és bo crear-se massa expectatives, ni voler abarcar-ho tot, que no s'hi arriba, i el resultat és frustrant." Però no en vaig ser conscient. Eps!! m'adono que el caire que està prenent l'escrit us aboca a paraules que formen part de l'entorn dels problemes acadèmics (frustració, depressió...) res de tot això; els problemes de salut són físics, no mentals. L'excés d'expectatives el relaciono amb el mal any; els problemes de salut s'hi han sumat (crec) aleatòriament. Un psicoanalista no ho diria, però jo sí.
El cas és que el mal any ve donat per la marxa del CFA Mollerussa, on hi vaig posar moltíssimes d'aquelles expectatives, en un projecte en el que creia fermament, però que no va tenir continuïtat; i després al CFA del Solsonès, i vaig arribar ja cremat, amb intencions de continuïtat, però amb massa ganes de córrer, idees que em desbordaven, i massa poc temps per fer res. I les ganes s'anaven acabant poc a poc.
Una llàstima.
De tot se n'aprèn, i malauradament he après que no val la pena córrer. Ni patir en excès. Ni pensar que tothom et seguirà a ulls clucs en els grans projectes.
Enguany he canviat de centre. Ara estic al CFA Segrià. Molt millor, entre d'altres coses per què sóc més a prop de casa. Ja no son els 160 km diaris de l'any passat. Això alleugereix.
I vaig a la meva. He recuperat les ganes de fer classe, vaig proposant-me reptes (personals), torno a tenir idees, me les apunto, i tampoc paro gaire a pensar en grandíssims projectes. Els tinc en ment, sé que són necessaris per fer un tomb a la FPA,  però he pres consciència que no cal dur-los a la pràctica tots i el mateix any. Poc a poc (xuia xuia; és un regal, per als que feu alfabetització amb alumnes àrabs. Vol dir poc a poc)
Segueixo.

dijous, 20 d’abril de 2017

reinventem-nos

Ahir vaig llegir l'últim post del blog didactik, del company Josep Miquel Arroyo. Lllegiu-lo.
Quan el vaig acabar, a mi em va venir al cap una altra paraula. Reinventem-nos, que ja fa massa temps que estem igual. Ell ho comenta en algun paràgraf. Fa massa temps que no ens movem, que les plantilles no es mouen, que no es crea, que no es fa res de nou (majoritàriament, que com sempre hi ha excepcions; llegiu sobre el CFA Dolors Paul, amb el company Ramon Paraiso, el CFA Palau de Mar, amb en Joan Padrós, o els clàssics del CFA Tarongers de Mataró, amb l'Imma Vilatersana o el Francesc Iglesias, que van guanyar premis Baldiri Reixac i tot.... I me'n deixo, segur) Sóc de l'opinió que no hem d'esperar que l'Administració ens sacsegi amb noves propostes, sinó que hem de ser nosaltres els que fem el primer pas. I seguir a partir d'aquí. Som nosaltres que hem d'aportar innovació a l'aula, fer propostes noves, motivadores, i donar a conèixer l'escola partir de la nostra pràctica diària. Estic segur que després el boca-orella entres alumnes/amics/veïns farà la resta. I l'exposició a les xarxes socials, i la participació als fòrums, les escoles d'estiu, congressos varis, etc.

La frase deu ser: "Com que a Adults es viu tan bé, doncs ja estem bé com estem". No podem anar així. Cal reinventar la FPA. Cal aportar, cal repensar-la. En Josep Miquel ja apunta un parell d'idees per llegir i pensar, però cal donar exemples clars i propostes d'èxit. Una vegada en Javier Iñíguez va proposar un tema que semblava utòpic: un congrés de FPA. I ara penso: per què no? Estaria bé compartir, explicar-nos experiències, saber què fan a altres escoles... I no em digueu que ja existeixen les escoles d'estiu. A l'última que vaig asssistir, l'estiu passat, erem uns vint assistents.
Quan treballava al CFA Mollerussa es va proposar una idea durant dos anys seguits. Al tercer, en veure que no prosperava, ho vam deixar córrer. Es tractava de fer una jornada (un cop acabat el curs, primer dia de juliol, només un dia), on ens trobessim els mestres de Lleida, i ens expliquéssim i preguntessim "Tu com ho fas això? Tu com treballes amb CFI, i què fas a Català 1 de GES 1?, Com avalues?" (per exemple). Treure'n unes conclusions, deixar-ho escrit, i òbviament, aplicar l'experiència escoltada de veu dels companys. Ja he dit que no va prosperar. No sé on vaig llegir que el col·lectiu de mestres és el que pitjor porta la crítica. Es veu que no ens agrada que se'ns observi i se'ns digui com podem millorar la feina. Curiós, no ho sé. No tinc més dades.

M'he proposat fer jo mateix les aportacions. I començo amb aquesta entrada, un seguit de propostes (ja les criticareu) per remoure els grups actuals que participen a qualsevol CFA.

Començo per baix: els grups Instrumentals (CFI 1,2,3). Els grups estrella de fa uns anys, plens de senyores provinents de l'emigració dels anys 60, analfabetes, amb moltes ganes, molta il·lusió, poques habilitats "acadèmiques", i que eren les que donaven "forma" a la FPA: alumnes que venen perquè volen, amb ganes, molt agraïts, etc. Encara ara els mestres d'adults vivim amb la fama de tenir aquest tipus d'alumnat, i molts pensen que això encara passa. Però ja no passa. Aquestes alumnes han desaparegut o estan en camí de fer-ho (qüestió generacional), si més no a les últimes escoles on he estat. Ara aquests grups els ocupen majoritàriament alumnes immigrants, amb les mateixes dificultats, però amb un entorn sòciocultural totalment diferent. Molt més irregulars que les anteriors, molts beneficiaris de rendes PIRMI. Diferents.

I això fa que calgui canviar i adaptar-nos a aquest nou alumnat. I costa. Ja no podem seguir utilitzant els mateixos materials (oblideu "La palabra", per si algú encara ho fa servir...), els continguts han de ser diferents, i la metodologia també. Seguim dedicant 10 hores a la setmana a aquests grups, per què així ho mana el currículum (elaborat l'any... deixem-ho). Més hores que a qualsevol altre alumne de l'escola. Cal? Hi ha experiències d'èxit en marxa que no responen a aquest perfil.
La meva proposta (ara!!!) és la següent: cal obrir l'escola a altres experiències. Els mestres que entrem en aquests grups hem d'assumir que no se'ns ha format suficientment, i seguim tenint el "xip" posat en els anteriors grups de senyores instrumentals. Hi ha la proposta "paraules per a tothom", per exemple, i penso que les escoles d'adults hauríem de participar-hi com a element troncal del currículum. Coordinar-nos amb entitats que treballen amb immigrants des d'altres perspectives (no tan acadèmiques) i aportar la nostra experiència reglada i el nostre coneixement de l'alumnat adult. Són menys hores lectives per a nosaltres (ara direu: això reportarà disminucio de places!!, però no, per què a l'escola hi ha d'haver altres propostes que autoregulin), però estic segur que la qualitat augmentaria i els resultats millorarien. A més d'obrir l'escola d'adults a l'entorn i a la participació comunitària. Un cop a l'aula seguim treballant, en coordinació constant entre els professionals participants. Uns treballem la vessant lectoescriptora, ortogràfica, i els altres la vessant més, diguem-ne sòciocultural (immersió cultural, habilitats socials, documentacions vàries, etc.)

Ara la meva aportació personal:
Personalment amb aquests grups treballo a partir d'uns materials fotocopiats per a tots els alumnes, que guardo en una carpeta on separo el material per a cada alumne. Així reparteixo les fotocòpies a mida que l'alumne va avançant. Tothom fa el mateix, però amb ritmes diferents. Cada alumne treballa la seva fitxa, i jo tinc temps per anar asseient-me davant de cadascun d'ells i llegir l'exercici, guiar-lo, resoldre dubtes, i fer-lo parlar sobre què han dinat avui. Ràpidament vaig comprobant quin alumne té més o menys dificultats, i quin alumne prospera, o a qui li costa més. L'avaluació és el gran tema pendent. Ja ho era amb els grups anteriors (aquelles senyores...) Es resol des d'un punt de vista global, que ve a ser la suma i resultats de la percepció diària a l'aula. És força objectiu, però no respon a criteris objectivables. A mida que escric, se m'acut la idea de crear unes rúbriques, molts esmicolades i que atenguin a tots els factors que formen part de la feina diària amb aquests grups, i que serviria per a l'avaluació del curs, però que seria difícil d'explicar a l'alumnat, a causa de la seva complexitat (posa la data?/la posa bé?/té autonomia?/entén què ha de fer?/m'entén quan li explico?/cal resoldre molts dubtes?/li corregeixo el 50% de la fitxa?) Segur que no invento res, però ara veig que seria una bona manera d'avaluar objectivament aquests grups.
Seguiré.

dimecres, 22 de març de 2017

sobre programacions, planificacions, currículums...

A veure... es tracta ja de treure el cap, i començar a pensar i mirar endavant. Torno a la reflexió, i ja posats, amb un tema que no és menor. Els currículums, les programacions, les planificacions... Sóc conscient que no variaré el model educatiu català amb aquesta entrada, però igual aporto alguna idea que promogui algun canvi, o si més no alguna reflexió.
Vaig al tema: el currículum és el que és i no el tocarem ara. Tot i que caldria, per què estic segur que algun tema ha quedat una mica obsolet, les TIC i la innovació no hi són gaire presents, i des de les últimes modificacions ja han passat...anys; però tinc clar que un canvi curricular és gros, no depèn de la reflexió d'un mestre, caldria crear grups de treball constants, tocar lleis per a nosaltres inabastables, i d'altres elements que desconec. Massa gros. Per tant aquí ho deixo.
Vaig als elements que tenim cada dia a l'aula. Les programacions estan allà, al calaix, les mirem i les retoquem de tant en tant, però sempre queda el dubte de si responen efectivament al treball diari a l'aula. Sovint redactades a la manera barroca (no oblidem, verbs en infinitiu per anomenar els objectius, noms per significar els procediments...), no queda clar què cal fer en una setmana concreta. Com a element global, que dona una idea de què cal fer amb un grup en un curs concret, a on hem d'arribar, etc, ja està bé, però segurament les podríem resumir en un parell de fulls.
Personalment he arribat a la conclusió que l'important en el procés de revisió de la feina diària és la planificació. O com li vulgueu dir. Aquell cuadre on apuntem què hem fet cada dia, a quina pàgina hi ha tal exercici, quina pàgina web hem visitat, quin exercici del Moodle... I queda absolutament completat si apuntem alguna reflexió sobre com ha anat la tasca. Una avaluació que permeti, el proper curs, millorar la tasca concreta. Personalment, durant una setmana qualsevol perdo el número de vegades que miro la planificació, però no puc dir que miro les programacions amb la mateixa assiduïtat.

Apunt tecnològic: recomano una app que es diu iDoceo. És ideal per dur una planificació molt acurada de la classe. És com el "llibre del professor", però 2.0 Molt bona. 11,99€ al App Store (ups!! jo la vaig comprar per 4,99€ fa 3 anys!!)

Torno. No cal dir el favor que li fem a un substitut si li passem una bona planificació. "Si avui és dijous, toca exercici tal". Impressionant. I és la tasca concreta que fem cada dia. No enganyem a ningú. Només cal ocupar deu minuts cada dia a escriure-ho, i dedicar-ne uns quants més a revisar-ho i millorar-ho.

I aquest recull de feina quedarà reflectit a la programació, revisada cada trimestre, o a final de curs, d'una manera més acurada. Si observem que algun objectiu, competència, etc. no apareix mai a la planificació, o al contrari, si ens apareix un tema a classe que considerem important, serà més fàcil incloure'l.
Cal fer fàcil la tasca del mestre, i saber en tot moment què toca fer i en quin moment som, ajuda. I molt.

dijous, 9 de març de 2017

Em reincorporo

Passat els dies de repòs de resultes de l 'accident, ja fa una setmana que he tornat a treballar. Bé, cap problema. Cap problema físic, vull dir.
Tornar sempre és complicat, per què sovint no saps què trobaràs al tornar.
El mestres que segueixen treballant acumulen la seva feina més la que se'ls demana, i que hauria de fer el mestre que està de baixa. Sovint han de compaginar dues classes, i es perd el seguiment de l'una i de l'altra. No es pot estar a tot arreu.
El substitut trigarà 10 dies a arribar, i per tant cal prendre paciència.
És lògic que se'ns demani tenir les programacions a punt per si arriba una situació com aquesta, que tothom sàpiga què s'ha de fer. Però el que passa és que la feina acumulada impedeix, potser, centrar-se, revisar la feina pendent, entendre la feina del company, i prou feina tens tu. Resultat: acabes tirant de feina que tens a un calaix, la reparteixes, i els alumnes ja es posaran al dia quan torni el malalt. I el substitut/a, quan arriba, fa el que pot. Amb sort tindrà temps de conèixer la nomenclatura dels grups (GES, CFI, etc), el nom d'algun dels companys, i poca cosa més (estic parlant d'una baixa curta, 3 setmanes, com jo. El substitut ha arribat a la tercera, "no abans de 10 dies". Ha tingut 5 dies de realitat laboral. Dues sessions per grup. El que he escrit abans. Fa el que pot).
És el tema de la formació d'adults. Molta amplitud horària, pocs mestres, poques coincidències. No és com a Primària o Secundària, que molts mestres coincideixen al centre, hi ha horaris de guàrdies, l'assistència és obligatòria, i cal (i es pot) estar amb els alumnes.
Total, que una baixa així és com un llamp. No saps on caurà, ni el mal que farà. Però ja està fet. Ara cal recuperar el temps, posar-se al dia, i potser pensar: "bé, podria haver estat pitjor".